Les meves pors

Aquest escric sorgeix després de la lectura d'un article de la Miriam Tirado , escrit a www.aflordepell.cat (http://www.aflordepell.cat/2012/11/els-reptes-de-la-crianca/) on parla de la criança respectuosa amb els ritmes del fill per part dels pares. I  no està centrat en quin és el millor mètode per criar el teu , que això ja ho fa molt be l'autora del text mencionat, sinó en les pors que m'ha fet ressorgir el llegir-lo.

PORS

Personalment, ja no em qüestiono si la criança anomenada "con apego" és la millor, pel fill, no en tinc cap dubte. Les meves pors van en una altra direcció:

Seré capaç d'entendre i saber reconèixer cada una de les necessitats dels meus fills? Sabré adaptar-me a les seves diferents etapes? Les reconeixeré?

Puc fugir de les influències que m'han marcat la vida i no van en aquesta direcció? Tinc una prou bona gestió emocional per encarar aquest repte? En aquest sentit, soc un bon exemple pels meus fills? Puc educar als meus fills de manera diferent de la que jo he estat educat?

Puc evitar generar les meves carències, de qualsevol tipus , en ells sense projectar-los les meves frustracions?

I la por mes gran de totes és la que m'ha generat la part del text on descriu el tipus de persona en la que es convertiran els nostres fills amb aquest tipus d'educació, perquè reforça certs tipus de conductes i els descriu així;

" I aleshores, quan siguin adults, seran dels que no callen, dels que lluiten, dels que tenen idees pròpies, dels que emprenen, dels que no tenen por de fracassar en un projecte i aixecar-se de nou, dels perseverants, dels de sana autoestima, dels que no es deixaran enganyar,... Adults decidits que no callen. Adults lliures"

I m'assalten molts dubtes :

Tenen lloc en el mon que estem creant aquests adults lliures per ser-hi feliços? O pel contrari, tindran tanta feina rebel·lant-se contra tot el què esta malament que no podran gaudir d'ells mateixos? És un bé tan preuat la llibertat en un medi on no es pot exercir tan sovint com tindríem la obligació? I les idees pròpies, en un lloc on cada vegada es tendeix més a la robotització dels llocs de treball (i no em refereixo al canvi d'humans per màquines, només) son/serán una virtut o un defecte? En resum, no estaran sobre-qualificats emocionalment pel mon que els hi estem deixant ?

O al cap i a la fi, son la solució al munt de problemes que nosaltres mateixos estem generant? I si és així, no els hi exigim massa?

Jo no em resigno a educar soldats o obrers , això ho tinc clar, no em resigno a privar als meus fills de la llibertat, o com a mínim de intentar-ho, no em resigno a creure que és més feliç l'ignorant que el que coneix els problemes que l'afecten,  però que no em resigni no vol dir que no tingui por.