Adeu Espanya, fins diumenge que vé.

En la relació Catalunya-Espanya, sovint sento la comparació amb el divorci, inclús, des de Catalunya , ens agrada comparar-nos amb una parella casada per inèrcia, on , nosaltres som la dona maltractada i decidim marxar, sense necessitat d'haver de demanar permís al maltractador. La metàfora és explícita, molt, però crec que a les Espanyes, se'ns veu bastant diferent.

Alguns comentaris pro-espanyolistes , ho comparaven mes amb la relació entre els pares i un fill que vol marxar de casa, però vol seguir conservant la setmanada ,que li rentin els calçotets, i endur-se els tuppers de macarrons que fa la mama i que ningú sap fer igual.

El meu punt de vista en tot això es el següent, crec que des d'Espanya ens veuen, si,  com  el fill que vol marxar de casa, però no es queden amb l'anècdota del tupper i les rentadores, el que tenen és por. Por que el fill s'hagi fet gran sense el seu consentiment, por que hagi aprés coses que no estaven en els seus plans, una por terrible que finalment no sigui advocat o banquer, i potser acabi fen de músic , o pitjor encara sardanista!  Una mena de fòbia a quedar-se sols i a no saber emplenar el buit, ara que un dels fills no vindrà tan sovint. Uns nervis a l'estomac per que el nen finalment s'obrirà al món i veurà que no és com ells l'hi han ensenyat durant tots aquests anys. Un terror esfereïdor, que l'ocell, al volar del niu, conegui nous animals i s'adoni que els seus pares, només son això, dos animals més, com la resta. Una impotència i un pànic escènic, per haver d'explicar al fill que es vol emancipar, perquè estarà mes bé a casa, amb unes normes, que volant lliure, poden posar les seves.

En aquests casos, quan el fill ja ha pres la dessició, quan més se l'intenta retenir, mes violentament acaba marxant de casa i menys relació acaben tinguen, i es culpen mútuament d'això la resta de la vida. El fill, marxar, acabarà marxant, de tu, Espanya paternalista , depèn de com ho faci.

Ah , i un petit detall, per acabar, que Catalunya no és el fill, el germanastre, com a molt, i encara i aixó fa que la seva actitud encara sigui mes ridícula.

Adéu, Espanya, fins la setmana que bé, jo porto postres i vi i tu vas a buscar els pollastres. El país Basc que porti l'aperitiu.