Com s'acaba el mon?

A punt d'entrar a 21/12/2012 i tot just ara m'entra la curiositat per començar a imaginar com s'acabarà el mon, demà, suposadament a les 12 del migdia, a mi m'agrada imaginar-ho d'alguna d'aquestes maneres:

- Com una peli de Woody Allen, de cop comença a sonar una cançó de jazz, com si fos gravada fa 15 anys, i al cel apareixen els noms de tots els actors, amb lletra blanca (el cel ha de ser negre, hauria de passar de nit) i per "alphabetical order" (us heu fixat que no fa treballar mai a ningú que tingui un cognom que vagi abans que Allen alfabèticament, aixi ell sempre surt primer als crèdits?

-Com un concert de heavy metal dels 80-90 , amb focs artificials, i himnes de heavy classic sonant a tota castanya mentre els "espectadors" anem cantant, amb els braços enlaire i fent els mítics "cuernos" i moguent el cap endavant i endarrere. I botant amb els peus enganxats a terra. El mes avançat pot tocar la guitarra aèria, si es vol.

-Com una peli d'aquelles cutres, basades en fets reals, que acostumaven a fer les tardes dels dissabtes; Amb una explicació del que els hi va passar als personatges, que  per no allargar mes la peli ho fan amb una veu en off tipus : I Chet se casó con Pegg-Sue en la capilla donde habian contraido matrimonio sus padres, i tuvieron un niño y una niña, al pequeo John, su padre nunca fue a verle jugar a beisbol, i a la pequeña Cinthya  su madre no la fue a ver actuar en la funcion de final de curso .... (us en feu la idea no?)

-Com un partit del Barça, amb una pallissa.

-Ara, el que a mi m'agradaria més, seria que es sentis una veu, tipus, ta mare quan ets petit i digués, vinga va aneu recollint que marxem, d'aquí deu minuts hem de ser al cel i a aquesta hora segur que trobem trànsit.

 Ah i l'ultim, que tanqui el llum, que gasta.

Feliç fi del mon i prospera construcció del nou.

P.D. Quina credibilitat té una civilització que es diu igual que una abella de dibuixos animats de quan tu eres petit?

P.P.D. S'accepten propostes o il·lusions

Adeu Espanya, fins diumenge que vé.

En la relació Catalunya-Espanya, sovint sento la comparació amb el divorci, inclús, des de Catalunya , ens agrada comparar-nos amb una parella casada per inèrcia, on , nosaltres som la dona maltractada i decidim marxar, sense necessitat d'haver de demanar permís al maltractador. La metàfora és explícita, molt, però crec que a les Espanyes, se'ns veu bastant diferent.

Alguns comentaris pro-espanyolistes , ho comparaven mes amb la relació entre els pares i un fill que vol marxar de casa, però vol seguir conservant la setmanada ,que li rentin els calçotets, i endur-se els tuppers de macarrons que fa la mama i que ningú sap fer igual.

El meu punt de vista en tot això es el següent, crec que des d'Espanya ens veuen, si,  com  el fill que vol marxar de casa, però no es queden amb l'anècdota del tupper i les rentadores, el que tenen és por. Por que el fill s'hagi fet gran sense el seu consentiment, por que hagi aprés coses que no estaven en els seus plans, una por terrible que finalment no sigui advocat o banquer, i potser acabi fen de músic , o pitjor encara sardanista!  Una mena de fòbia a quedar-se sols i a no saber emplenar el buit, ara que un dels fills no vindrà tan sovint. Uns nervis a l'estomac per que el nen finalment s'obrirà al món i veurà que no és com ells l'hi han ensenyat durant tots aquests anys. Un terror esfereïdor, que l'ocell, al volar del niu, conegui nous animals i s'adoni que els seus pares, només son això, dos animals més, com la resta. Una impotència i un pànic escènic, per haver d'explicar al fill que es vol emancipar, perquè estarà mes bé a casa, amb unes normes, que volant lliure, poden posar les seves.

En aquests casos, quan el fill ja ha pres la dessició, quan més se l'intenta retenir, mes violentament acaba marxant de casa i menys relació acaben tinguen, i es culpen mútuament d'això la resta de la vida. El fill, marxar, acabarà marxant, de tu, Espanya paternalista , depèn de com ho faci.

Ah , i un petit detall, per acabar, que Catalunya no és el fill, el germanastre, com a molt, i encara i aixó fa que la seva actitud encara sigui mes ridícula.

Adéu, Espanya, fins la setmana que bé, jo porto postres i vi i tu vas a buscar els pollastres. El país Basc que porti l'aperitiu.

Improvisant

Ni veo ni siento ni sé,
ni creo ni miento a mi fe.
Si lloro reviento, porqué
ni como hambriento de sed.

Si amo no sé porqué
si callo de fe, lo sé
di algo, José Mercé :
- Que el ultimo verso se tendría que cambiar. jodé

En una versió menys improvisada, els dos últims versos quedarien :



si bailo ni se si sé
si mato, lo haré con fe.


I el titularia, si l'hagués de titular, que de fet, no cal : Ni conmigo ni sin mi

La vaca i el porc (conte infantil)

Aquest conte va néixer un dia que el meu fill gran, encara quasi no sabia parlar, al preguntar-li si volia que li expliqués un conte, com començava a ser costum cada nit abans d'anar a dormir, em va dir " si, de la vaca" no crec que sabés dir gaires mes paraules que vaca, però què no es capaç de fer un pare pel seu fill? Com que no en sabia cap, em vaig inventar aquest que ara posaré negre sobre blanc. 

LA VACA I EL PORC

Hi havia una vegada un conte que començava amb hi havia una vegada, i el que hi havia, aquesta vegada, era una vaca, una vaca gran i alegre que vivia en una granja amb el seu amic el porc. Cada dia, després de pasturar, la vaca l'anava al seu tancat on vivia amb els altres porcs i xerraven i reien durant una estona.

Un dia el porc li va dir a la vaca:

-Escolta , tu i jo ja fa molt de temps que ens coneixem i som amics oi?

-I tant- va respondre la vaca.

-Doncs et vull demanar un favor, tu i les teves companyes, cada dia sortiu a pasturar i torneu alegres, contentes,  amb la panxa plena i carregades de coses molt bones, que em podries portar alguna d'aquestes coses per mi un dia d'aquests? M'agradaria saber què hi ha fora d'aquestes tanques, i si es tan bo com sembla.

La vaca, ben contenta per la confiança que li acabava de fer el seu amic, li va dir que si i que li portaria el què  més li pogués agradar de tooooota la muntanya.

Contents tots dos es van dir adeu fins l'endemà. Mentre la vaca tornava a la seva quadra, rumiava que li portaria al porc, i ben aviat ho va tenir decidit. "li portaré herba de la que creix a la cara nord, que és la més bona de la muntanya, segur que li encantarà" I amb aquests pensaments, la vaca es va posar a jaure i va quedar ven adormida amb un somriure

L'endemà, el pastor va venir a buscar el ramat per portar-los a pasturar, com cada dia, i tot just obrir la porta, la vaca ja saltava d'alegria i corria, impacient, per arribar a la cara nord de la muntanya per collir la millor herba pel seu amic.

Quan va arribar a la cara nord de la muntanya, la vaca va buscar la zona mes humida, on l'herba creix mes gustosa, i va menjar tota la que va poder guardar en el seu estomac, després, tot xino xano i amb l'alegria que dona la feina feta, va tornar cap a la granja on l'esperava ansiós el seu amic. 

-Té, aquí tens, el millor del prat- Va dir la vaca, i va començar a treure el que portava guardat a la panxa .

El porc va quedar ben sorprès, al veure tot aquell munt d'herba, però com que confiava amb la seva amiga, la va tastar i li va dir.

-Ecs!! aquesta herba es calenta i molla , això és el millor que hi ha? quina decepció

-La vaca ben sorpresa, li va dir que recent collida era més bona i fresca, però que ella l'havia hagut de portar fins a la granja dins la panxa i clar s'havia escalfat. -Però no pateixis- li va dir, - demà quan sortim, et portaré una cosa que segur que t'encanta, i se'n va tornar cap a la seva cort una mica desil·lusionada, però amb coratge per seguir pensat què li podia portar al porc. 

Hi va estar donant voltes unes hores, i al final ho va veure clar, el riu! l'aigua fresca del riu es millor que la del pastor, on vas a parar, això segur que li agradarà al porquet, i va quedar dormida esperant l'alba per poder marxar.

A l'hora de cada dia, el pastor va obrir la porta i la nostra vaca va sortir ben contenta amb dues garrafes metàl·liques per poder carregar molta aigua pel porc, i la va anar a buscar allà on neix el riu, que l'aigua es ben  fresca i plena de la vida que després escampa per tota la vall, Per que és gracies a l'aigua que a la vall hi ha herba fresca, peixos als rius, insectes i animals als prats i boscos, i també és gracies a aquesta aigua, que hi ha boscos i prats amb flors i abelles. 

Va ser la última de tornar a la granja, perquè el naixement del riu es a la part alta de la muntanya, i a més a més havia de fer el viatge de tornada carregada amb pès, però només de pensar amb la cara de felicitat que faria el porc, ja se li passaven tots els mals. 

Només de veure-la arribar, el porc ja saltava d'alegria i es posava content. Estava ben nerviós per saber què li portava la seva amiga viatgera. 

-Aigua??, de tot el que hi ha allà fora, i tot els que porteu sempre i només em portes aigua? - Va replicar el porc al saber què duia la vaca a les gerres.

-No és una aigua qualsevol, es la mare del riu, és del lloc on brolla, on hi ha mes minerals i l'aigua es més fresca, aquesta aigua no té res a veure amb la que et posa el pastor- Va dir la vaca

-Tens raó- contestà el porc després de provar-la- Aquesta aigua és mes dolenta!!! està calenta i te gust a metall, no val res.... això t'agrada??

La vaca, ben estranyada, la va tastar .  - ECCCS!! no val res, aquesta aigua no és com la que hi he posat, s'ha escalfat amb el sol de tornada, i les gerres metàl·liques li han donat aquest mal gust, és molt dolenta!!! Però no pateixis que a la tercera va la vençuda, demà SI que el que et portaré serà del teu gust-  I va anar cap al seu llit a rumiar que li podia portar l'endemà.

Peró per molt que rumiava i rumiava, no li sortia res, pensava en totes les coses que hi havia fora de la granja i amb els gustos del porc, però no se li acudia res. I al final, va caure ben endormiscada mentre pensava. 

Aviat es va tornar a fer de dia, i com sempre, ben puntual, va arribar el pastor per obrir la tanca, aquest cop, la nostre vaca va ser la ultima de sortir, no sabia què podia fer, caminava mes per inèrcia que no pas perquè salpiqués on anava quan de cop : PATAXOF!!!!  Va posar les quatre potes en un bassal, va relliscar i tota ella va quedar coberta de fang. 

-Hi ha dies que val mes no aixecar-se del llit- Va pensar, i de cop, sense ni saber d'on ni com, li va venir al cap què era el que al porc més li podia agradar de tota la vall. Va córrer cap a dins la granja a buscar dues marranxes ben grosses , les va omplir del fang mes pudent i brut de la vall, el que tenia mes llot i mes brutícia, i mes animalons, i va córrer cap a la granja a portar-li al porc, aquesta vegada, ell no l'esperava encara, i el va agafar per sorpresa, estava d'esquenes quan la vaca va arribar i li va buidar tot el fang per sobre mentre li deia;  Sorpresa!!!

El porc, que no sabia d'on li baixava tot allò, va quedar ben quiet per un segon, i en sentir la pudor que feia aquell fang i veure's ben brut de dalt a baix, va començar a saltar d'alegria tot cridant - És el millor fang que m'he rebolcat mai, gracies, gracies... 

I la vaca, contenta  feliç de veure el seu amic saltant d'alegria, se'n va anar a dalt de la muntanya a veure aigua fresca del riu, i a menjar herba de la cara nord mentre pensava: Peró mira que n'arriba a ser de porc.

Article dedicat a Jose Ignacio Wert

Mira noi, ja t'ho pots ben treure del cap.



P.D. Que vols un festuc o pistatxo?

Les meves pors

Aquest escric sorgeix després de la lectura d'un article de la Miriam Tirado , escrit a www.aflordepell.cat (http://www.aflordepell.cat/2012/11/els-reptes-de-la-crianca/) on parla de la criança respectuosa amb els ritmes del fill per part dels pares. I  no està centrat en quin és el millor mètode per criar el teu , que això ja ho fa molt be l'autora del text mencionat, sinó en les pors que m'ha fet ressorgir el llegir-lo.

PORS

Personalment, ja no em qüestiono si la criança anomenada "con apego" és la millor, pel fill, no en tinc cap dubte. Les meves pors van en una altra direcció:

Seré capaç d'entendre i saber reconèixer cada una de les necessitats dels meus fills? Sabré adaptar-me a les seves diferents etapes? Les reconeixeré?

Puc fugir de les influències que m'han marcat la vida i no van en aquesta direcció? Tinc una prou bona gestió emocional per encarar aquest repte? En aquest sentit, soc un bon exemple pels meus fills? Puc educar als meus fills de manera diferent de la que jo he estat educat?

Puc evitar generar les meves carències, de qualsevol tipus , en ells sense projectar-los les meves frustracions?

I la por mes gran de totes és la que m'ha generat la part del text on descriu el tipus de persona en la que es convertiran els nostres fills amb aquest tipus d'educació, perquè reforça certs tipus de conductes i els descriu així;

" I aleshores, quan siguin adults, seran dels que no callen, dels que lluiten, dels que tenen idees pròpies, dels que emprenen, dels que no tenen por de fracassar en un projecte i aixecar-se de nou, dels perseverants, dels de sana autoestima, dels que no es deixaran enganyar,... Adults decidits que no callen. Adults lliures"

I m'assalten molts dubtes :

Tenen lloc en el mon que estem creant aquests adults lliures per ser-hi feliços? O pel contrari, tindran tanta feina rebel·lant-se contra tot el què esta malament que no podran gaudir d'ells mateixos? És un bé tan preuat la llibertat en un medi on no es pot exercir tan sovint com tindríem la obligació? I les idees pròpies, en un lloc on cada vegada es tendeix més a la robotització dels llocs de treball (i no em refereixo al canvi d'humans per màquines, només) son/serán una virtut o un defecte? En resum, no estaran sobre-qualificats emocionalment pel mon que els hi estem deixant ?

O al cap i a la fi, son la solució al munt de problemes que nosaltres mateixos estem generant? I si és així, no els hi exigim massa?

Jo no em resigno a educar soldats o obrers , això ho tinc clar, no em resigno a privar als meus fills de la llibertat, o com a mínim de intentar-ho, no em resigno a creure que és més feliç l'ignorant que el que coneix els problemes que l'afecten,  però que no em resigni no vol dir que no tingui por.